Magdeburg, una petita ciutat del nord d’Alemanya amb múltiples vestigis d’haver format part de l’antiga RDA, va acollir els dies 5 i 6 de maig de 2026 la Conferència Internacional EU-GREEN. (Growth Inclusive Education and Environment). Aquesta xarxa composta per nou universitats de nivell mitjà d’altres tants països europeus, està dedicada a impulsar l’educació superior, la sostenibilitat i el Pacte Verd Europeu. Enguany la Conferència portava per títol “Growing up the Future: Education for Sustainability” i en ella estaven inscrits entorn de dues-centes persones representant a una mica més de vint universitats de deu països distints, entre ells, una universitat de Bahrain.
Al llarg d’aquests dos dies, tant en les tres sessions plenàries, com en els tallers i les sessions de debat, organitzades en subtemes, els professors universitaris i investigadors van reflexionar sobre les tres dimensions de la sostenibilitat: social, econòmica i mediambiental. En una de les tres sessions plenàries Timothy Ingold de la Universitat d’Aberdeen ens va parlar de les connexions entre educació i democràcia, com aquestes ens porten al Bé Comú i com les universitats són llocs de renovació, on a partir del diàleg, pilar de la democràcia, hem de combinar la preparació per a la millora de l’economia juntament amb el bé comú. Michael Böcher de la Universitat de Magdeburg va fer una distinció entre la Sostenibilitat forta que es basa en la suficiència i la crítica al sistema econòmic preponderant i la Sostenibilitat suau que es basa en l’eficàcia i no critica el sistema econòmic actual. Inclou una nova dimensió de la sostenibilitat, la política, que és generalment oblidada. Indica que la línia poc definida entre activisme i ciència està danyant i posant en risc als científics i que hi ha perill que els descobriments científics es percebin com a “opinions” obertes al debat públic en la societat. Finalment, la professora Eva Árlemalm de la Universitat de Mälardalen a Suècia ens compta l’evolució de l’educació per a la sostenibilitat des del primer reconeixement en els anys setanta al Model tridimensional de Brundiers en 2021 que uneix les competències clau en el marc de la sostenibilitat, les competències acadèmiques bàsiques i el coneixement específic de cada disciplina. Durant les sessions de debat de la secció 6 a la qual vaig assistir: ‘How can teacher training programs be designed to Foster social, cultural, economic and environmental sustainability” se’ns van exposar activitats pràctiques que havien dut a terme durant períodes d’un semestre o un curs sobre diferents aspectes, com per exemple, entrenar als estudiants en els quatre nivells de reflexió: descriptiu, analític, crític i autoreflexió, o com la metodologia ha de tenir en compte tres enfocaments: Cognitiva (Centrada en l’aprenent), Soci-emocional (Centrada en l’acció) i Transformadora (Conductual). Una experiència més pràctica va ser la que va explicar com aconsegueixen formar als estudiants perquè repensin l’alimentació en quatre moments: Producció, Processament, Empaquetat i Control dels residus o un projecte per a professors de llengües estrangeres, dut a terme per quatre universitats, que tracta de desenvolupar metodologies basades en la interculturalitat i l’educació soci-afectiva a més de les quatre destreses de la llengua. Finalment, una professora de la Facultat del Professorat d’Infantil i Primària ens va explicar com fa que els seus estudiants surtin a la naturalesa i elaborin projectes relacionats amb el món natural i la sostenibilitat.
La nostra Xarxa va aportar la dimensió de la cura en la nostra labor docent, cap a nosaltres, els altres i el medi ambient, però sobretot, va incidir en com hem anat creixent com a Xarxa des de l’escolta i la cura dels quals formem part d’aquest grup de persones. Vam exposar com a través de la formació permanent continuem autoformant-nos i formant-nos i formant a un altre professorat en actiu a través de trobades virtuals i presencials i com hem aconseguit crear materials innovadors relacionats amb la Ciutadania Global en general i específicament, per a portar les cures als nostres centres i a les nostres aules.
La ponència ‘Learning about care and learning to care in continuing education’ (1) ha resultat un gran repte en diversos aspectes, però es poden destacar dos d’ells. D’una banda, l’única presència d’una professora de Secundària en un ambient purament universitari, amb els seus ritmes, la seva formalitat acadèmica i en un entorn on pràcticament tots els assistents es coneixien entre si i acudien al Congrés en parelles o grups petits des de les seves universitats d’origen. D’altra banda, vam haver d’elaborar un article amb anterioritat al Congrés. La primera vegada ho elaborem amb el cor, amb cites d’autors destacats, i reflexions aportades des de l’estudi i l’experiència, però sense seguir un guió i requisits acadèmics als quals no estàvem habituats. Després del desconcert del primer esborrador agrament criticat, un grup de nosaltres es va implicar de manera molt intensa en la reedició del primer article, que finalment ens va ser acceptat i del qual fins i tot ens vam atrevir a incloure alguna aportació després dels aprenentatges del Congrés. Finalment, l’article ha estat acceptat i es troba en fase d’edició per a una pròxima publicació.
No podem acabar sense afegir que evidentment ha estat un repte molt complex, però hem de sentir-nos orgullosos del debat obert després de la nostra presentació sobre la interrelació entre sostenibilitat i Ciutadania Global, i l’interès mostrat per les nostres publicacions, a més d’haver tingut la possibilitat de compartir amb persones de molts països i explicar el nostre treball que van trobar laboriós i inexplicablement ampli especialment quan es realitza combinat amb una labor professional intensa. No obstant això, desitjo destacar que com a part d’aquesta Xarxa em vaig sentir orgullosa de poder explicar tot el que fem, la qual cosa aprenem, publiquem i compartim usant el nostre temps lliure amb una tremenda il·lusió d’aconseguir aquesta educació que somiem.